Des de que va acabar la invasió a Iraq en el estat d’ànims nacional s’ha introduït un to de venjança i fanfarroneria. Els conductors dels noticiaris de televisió i el Departament de Defensa coincideixen: Els Estats Units estan encantats. Els soldats saluden amb la mà en alt. Els que ens vam oposar al President i als seus generals hauríem de sentir-nos avergonyits davant una guerra tan brillantment d’èxit.
Existeix una qüestió, per sobre de totes, que aquesta autocomplaença que preval està silenciant. En plena atmosfera de recriminació pocs s’arriscaran a demanar: “quin va ser el cost?”
A la televisió a l’estranger la guerra llampec marina i les bombes de la força aèria tenien un preu humà. Mentre que el cap parlant de Donald Rumsfeld es va convertir en la icona singular de la guerra als Estats Units, la resta del món va mostrar fotos d’Alí Ismael Abbas, el nen de 12 anys que va perdre als seus pares i altres vuit familiars, juntament amb els seus dos braços, al bombardeig de Bagdad.
Sense dubte alguns han explotat imatges com aquella amb fins propagandístics. Sense dubte la persecució de la carnisseria per moments es va convertir en sensacionalisme de mal gust. Però, quin va ser l’impacte pels nord-americans en veure a tan pocs, si de cas van veure a alguns dels que van morir?
Hi ha estimats disponibles del número de civils que van morir a la guerra. Un grup de 19 voluntaris a Anglaterra, els creadors d’una Web anomenada IraqBodyCount.org (Recompte de cadàvers a Iraq) dona un mínim de 2.050 morts. Aquest total reflexa les xifres més baixes brindades en informes de premsa sobre incidents fatals. Un recompte més complet hauria d’afegir els centenars, potser milers, les morts de quins mai van ser reportades per cap font els enterrats calladament a les runes, o els que van ser ferits i van morir més tard als replets i més tard saquejats hospitals d’Iraq.
Cap país, “coalició”, ni ningú s’ha dedicat a aquesta recerca. “Una iniciativa del govern suís llançada en plena guerra”, diu en John Sloboda d’Iraq Body Count, “va ser abandonada degut a la pressió política”.
El dilema que això presenta és vell i també perillós: Quin és el pes d’una vida? Quantes abans de que importin? Hi ha poques bones respostes. Els que miren solament als moments més sanguinaris de la guerra descompten altres vides. Centenars de milers de ciutadans iraquians van morir a causa d’una dècada de sancions, del que Saddam Hussein té gran part de culpa, però que els Estats Units tenia el poder per eliminar. Molts més haurien mort si les sancions continuessin. I no tenim manera de saber quants més moriran en futures invasions inspirades per la conquesta d’Iraq o als actes resultants de venjança.
Washington, per descomptat, va portar amb molta cura el compte dels 166 soldats nord-americans i britànics que van morir en acció. Tanmateix, es va oposar a la idea d’un recompte de civils. Molts periodistes, en especial en televisió, van adoptar aquesta posició oficial com una ordre.
Fins i tot als nostres periòdics més responsables una idea es va convertir en mantra: “Un número precís (de civils morts) no està i probablement mai estarà disponible”, va dir The New York Times. “El compte final potser que mai es determini”, va dir The Washington Post. Una i altra vegada els reporters van comprendre la dificultat per fer un recompte exacte.
Va ser, a primera vista, una declaració d’humilitat, un reconeixement honest del caos inherent al conflicte militar. Tanmateix, en algun moment aquesta negativa a comptar o al menys a intentar-ho- va passar a ser una altra cosa. Es va convertir en una forma de negativa política.
Els pocs despatxos que van gratar la superfície de la posició del govern en quant a les morts civils van revelar un costat humà de la guerra en el qual els joves soldats temien per les seves vides i depenien de ràpides i difícils decisions-, però també una sorprenent insensibilitat a la vida humana. A un report esmentat sovint per The New York Times, el Sargent Schrump recordava un incident en què infants de Marina van disparar a un soldat iraquià que es trobava parat entre alguns civils. Una dona va morir. “Ho sento”, va dir el sargent, “però la ‘jeva’ estava en el mig”.
Un altre reporter del Times va escriure sobre una situació en la que infants de Marina van atacar una caravana de vehicles que es trobaven a distància, en no saber si podien estar plens d’enemics o, com va resultar ser, d’innocents:
“Un per un els civils van ser morts. A alguns centenars de iardes de les posicions d’avançada dels infants de Marina, un minivan blau va rebre els trets; tres persones van morir. Un vell que anava caminant amb un bastó per un costat del camí també va ser mort. No se sap què feia allà; potser estava confús i espantat i solament estava tractant de fugir de la ciutat. Alguns altres vehicles van rebre trets. Quan es va detenir el foc, hi havia gairebé una dotzena de cadàvers, dels quals tots menys dos no tenien roba aparentment militar o armes”.
“Dos periodistes que estaven davant meu al camí van dir que un cap de companyia va dir als seus homes que no disparessin fins que els francotiradors fessin uns quants trets, per tractar de detenir els vehicles sense matar als passatgers. ‘Deixin que els francotiradors s’encarreguin dels vehicles civils’ havia dit el comandant. Però en quant el francotirador més pròxim va fer els primers trets d’advertència, altres infants de Marina aparentment van obrir foc amb les seves M-16 o metralladores”.
“…(Un ) cap d’esquadra, després de l’alt al foc, va cridar: ‘Els meus homes no van tenir pietat. Extraordinari'”
El número de civils morts als combats importa, encara que solament sigui per recordar-nos que la invasió no és un joc de vídeo. Importa, perquè demostra que malgrat les seves eines sofisticades, la guerra sempre provocarà el seu “dany col·lateral”, els seus testimonis innocents.
Una indiferència insensible a aquestes vides no està limitada als sargents i caps d’esquadra a la línia del Front. És la posició promoguda per un govern que no compta les seves víctimes, fins i tot mentre prepara les seves pròximes conquestes: primer Síria, després vers Iran.
Es una actitud que sobreviu als temps de guerra, que guia els nostres prejudicis contra aquells que viuen en països dels que mai vam aprendre a pronunciar el nom, països que els nostres “humoristes” de xoc anomenen nacions del “Pitjor Món”.
Amb la finalitat de trencar el cicle de guerra i privació, odi i terrorisme, els Estats Units algun dia ha de començar a comptar no sols els morts d’aquest conflicte, sinó tots aquells que hem passat per alt regularment. I ha de començar per fer-se responsable d’ells. Perquè a mesura que ho faci comprendrem que no és un assumpte de dos mil, ni tan se val de dos cents mil.
La majoria d’aquest món resorgirà per ésser comptada.
