Articles and Essays by Mark Engler

    És la Veritat una baixa de la Guerra?

    Sobre la necessitat d’una verificació independent de les armes iraquianes de destrucció massiva.

    Des de la caiguda de Bagdad els falcons del Departament de Defensa s’han dedicat a alegrar-se perversament de la mai qüestionada supremacia de les forces armades dels Estats Units. Tanmateix, l’atenció de la resta del món s’ha enfocat a examinar la raó principal per la invasió de Bush: el perill representat per les suposades armes de destrucció massiva de Saddam Hussein. L’aparició del 22 d’abril davant el Consell de Seguretat Nacional de Hans Blix, el cap d’inspecció d’armaments de l’ONU, ha enfortit les crides en favor d’una verificació independent de les acusacions dels EE.UU.

    Els activistes contra la guerra no discuteixen si Saddam era un dictador avorrible. El tirà pot haver tingut ocults alguns agents químics i biològics que els investigadors puguin trobar, i no hi ha dubte de que ell desitjava tenir més en el futur.

    Però els arguments claus contra la guerra segueixen sent vàlids. Al contrari dels pronunciaments del president Bush i de les fotos per satèl·lit de Colin Powell, el món no té raó per creure que el règim del Partit Ba’ath significava un veritable perill pels seus veïns, molt menys pels Estats Units. Les forces militars de Saddam van ser minvades a la primera Guerra del Golf. Inspeccions subsegüents de l’ONU van realitzar progressos significatius en l’eliminació de les armes que van quedar, i qualsevol magatzem ocult d’agents químics s’hauria degradat substancialment durant una dècada de dures sancions. Resumint, Iraq havia estat eficaçment eliminat com a amenaça.

    Més enllà d’això, la nova ona d’inspeccions estava funcionant. L’actual ambició de Saddam de produir armaments prohibits mereixien l’atenció internacional, però ni amb molt una blitzkrieg de $20 mil milions de dòlars, una ocupació posterior per part de la Infanteria de Marina, i la pèrdua de incomptables milers de vides. Donada l’hostilitat amb la qual l’Administració Bush va tractar la idea de que l’equip de Blix tornés per fer la seva feina, sempre va ser difícil considerar les armes de destrucció massiva com una preocupació real, sinó més bé un pretext per la guerra.

    Els que vigilen als mitjans en Justícia i Certesa en els Informes es van donar perfecte compte de la ironia de la situació al recordar l’article del 4 de març a The New York Times: “Més Míssils Destruïts; Washington es Preocupa per les Complicacions dels Esforços per Desarmar a Iraq”. La corresponsal de NBC Nightly News Andrea Mitchell va afegir, “Pels EE.UU. és una situació de malson. Si Iraq destrueix els míssils, serà molt més difícil obtenir suport per la seva acció militar”.

    Ara que en George Bush i en Tony Blair es troben novament sota pressió política per presentar evidència incriminatòria sobre les armes prohibides, estem segurs de que hi haurà noves acusacions. Informes del 21 d’abril sobre un anònim científic iraquià que assegura que va saber d’agents químics destruïts resulten la millor pista dels militars fins ara en una recerca que fins el moment ha resultat infructuosa.

    Tanmateix, el món encara té raons per estar escèptic de les declaracions dels militars. I els nord-americans preocupats amb la genuïna seguretat global tenen rao per recolzar l’exigència global d’una investigació independent.

    En el passat el govern dels EE.UU. ha demostrat estar molt disposat a fabricar l’evidència que necessita per justificar la guerra. I sovint la premsa li ha seguit la veta. Potser el precedent històric més famós sigui l’enfonsament del cuirassat Maine al 1898 davant les costes de Cuba. Gràcies a la campanya per part dels periòdics Hearst, el president McKinley va poder culpar a Espanya del misteriós incident i així satisfer els interessos imperials amb la Guerra hispanoamericana.

    El fraudulent incident del Golf de Tonkin de 1964, en el qual el president Johnson va anunciar un atac no provocat per llanxes patrullers nord-vietnamites contra destructors nord-americans, van brindar una excusa als EE.UU. per començar els atacs aeris contra Viet Nam del Nord. La premsa ho va acceptar incondicionalment. (Per contra, al 1965 Johnson va admetre: “Fins on jo sé, la nostra Marina estava disparant a balenes per allà”.)

    Com avanç de la Guerra del Golf a 1991, la primera Administració Bush va perpetuar les històries de que soldats iraquians arrancaven als bebès de les incubadores als hospitals de Kuwait. Por què hi ha necessitat d’inventar contes sobre un règim que ja posseïa una llarga història de fets cruels és una cosa que no s’entén. Per contra, això va resultar una falsedat, divulgada amb l’ajuda de la firma de relacions públiques Hill & Knowlton.

    L’historial d’honestedat de Washington durant el present conflicte també ha sigut dolent. Fonts d’intel·ligència dels EE.UU. van divulgar documents falsos en un intent per enfortir el suport per una invasió. En una recent entrevista, en Hans Blix va assenyalar les acusacions de que Iraq va intentar comprar materials nuclears a la nació centre-africana de Níger. “Això va ser una mentida vulgar”, va explicar en Blix. “Tota una falsedat”. La informació va ser subministrada a l’Agència Internacional d’Energia Atòmica pels serveis d’intel·ligència dels EE.UU. Pel que fa als laboratoris mòbils, al intentar verificar les dades lliurades pels nord-americans, solament vam trobar uns camions dedicats a processar i controlar llavors per l’agricultura.

    Malgrat aquests fets tan inquietants, mitjans com Notícies Fox sempre van tractar les sospites d’armes il·legals com a veritat comprovada. Per ells, coses com el titular del 16 d’abril a The New York Times que deia “Inspectors dels EE.UU. No Troben Armes Prohibides en Fàbrica Iraquiana d’Armaments” són solament evidència de l’extraordinària fluixesa i constants simpaties comunistes d’aquell periòdic.

    No obstant, titulars anteriors de Fox com “Iraq Distribueix Armes Químiques a les seves Tropes” semblen ara exagerats, en el millor dels casos justificacions per la guerra. Fan semblar a l’adversari “singularment malvat” de Bush com singularment contingut al no desplegar els armaments prohibits durant la guerra quan s’enfrontava a una força decidida a eliminar-lo.

    L’engany per part del govern i els reportatges sospitosos han engendrat l’escepticisme fins i tot dins de la comunitat d’intel·ligència. El servei de notícies Agence France Press va publicar recentment una entrevista amb en Ray McGovern, analista d’intel·ligència retirat de la CIA, qui diu: “Alguns dels meus col·legues estan gairebé segurs que es trobaran algunes armes de destrucció massiva, encara que potser que hagin estat plantades”.

    “Jo estic igualment segur que es trobaran algunes”, va dir, “però no en la quantitat que d’alguna manera justifiqui l’acusació d’una amenaça contra els EE.UU. o contra qualsevol”.

    El rebuig de l’Administració Bush a investigacions independents representa un pas addicional en el camí de l’unilateralisme perillós. La promoció de la cooperació internacional i de la bona voluntat és vital per qualsevol intent de seguretat global, però aquestes són precisament les coses minades per la bel·ligerància de Washington.

    Fins i tot des de la visió estreta dels interessos de la política exterior nord-americana, el govern dels EE.UU. hauria de desitjar tenir una verificació independent que demostri les seves acusacions i que dissipin qualsevol dubte.

    Clar, a no ser que es pugui aplicar la vella màxima, i la veritat novament s’hagi convertit en una baixa de la guerra.

    Mark Engler es escriptor resident a Nova York. Assistència a les investigacions per aquest article per Katie Griffiths.

      Send comment to author

      Please note: comment moderation is enabled and may delay your comment. There is no need to resubmit your comment.